Microcontes idiotes

Com t’ho diria
No et puc dir que no ets tu, que sóc jo. Això està molt suat –la frase, la frase, vull dir– i, a més, no t’ho creuries i, a més, és mentida. Però és que no sé com dir-t’ho. Te m’ofens tan fàcilment. Però és que necessitem una temporadeta sense… Ho has d’entendre. Mira, és, com si diguéssim, una qüestió higiènica. No, però, de la mental, també… Ja saps que jo no tinc manies, saps de sobres que tocar-te m’agrada, que ho faria tot el dia. Cony, si és que ho faig tot el dia; si el problema és aquest! Però això no pot ser bo. No, i a més la teva brutícia –hipotètica, hipotètica, sí– en el fons és meva. Que tot és subjectiu. Però bueno, això tu no ho pots entendre. Com t’ho… Com que me les fas així, amb aquesta fredor, les preguntes, ja veig que t’ho estic fent passar fatal, però és que no sé com… És que ja no puc més, tinc els canells destrossats, les cames garratibades, se’m tanquen els ulls. Ho has d’entendre, per favor. És que ets com una addicció. Però una addicció verra, de les porques, porques. Bueno, mira, que t’apago. I si et poso el plàstic a sobre el teclat és només per la pols, no t’ho prenguis així, hòstia, va.

Informàtgica
Just quan l’enginyer informàtgic esprem amb suavitat experta l’últim mugró de l’últim braguer de la corrua de vaques, sent la botzina que l’avisa. Un cop fora de l’estable, s’estreny el nus de la corbata, s’eixuga les mans al davantal i encaixa amb el client. El condueix a la sala de fermentació i, mentre li comenta que el morrió pel ratolí és un regal de la casa, li ensenya tots els aparells en exposició perquè triï el que li faci més el pes. “Els puc provar, abans?” L’enginyer informàtgic li acosta una cassoleta plena de dauets perfumats clavats en escuradents coronats d’una etiqueta amb el nom del model. El client agafa el més pudent i, després de degustar el tastet amb el nas arrufat, diu que se’l queda, que sempre ha valorat la seguretat per damunt de tot.

Maldat de la bona
El més dolent de tots aconsegueix sempre explicar fil per randa fins al final els seus plans abominables als herois que ha caçat; fins al final, sempre abominable, de l’heroi. Amb tot, la seva ment malaltissament perversa no s’atura mai de maquinar maneres cada vegada més aberrants d’embrutir de mal el món. Sense gairebé ni proposar-s’ho, les atrocitats que indefectiblement se li acudeixen mentre passeja per algun dels seus soterranis secrets, repassant les seves col·leccions de punxons, tenalles, tirabuixons, guillotines, bazuques i discos de Sergio Dalma, li provoquen unes riallades tan mortíferes que exterminen tota la fauna i la flora de tres mil quilòmetres a la rodona; atrocitats com ara deixar la frase a

Bo, bo, bo com una mala cosa
Després de passar a pagar la quota —en persona perquè li encanta el contacte humà, sobretot escoltar les penes dels altres, i repartir caramels de llimona amb melissa, que van bé pel coll, i abraçar els indigents que sempre hi ha a la cantonada del carrer de la oenegé—, passa pel caixer per retirar els dos-mil euros que són tots els seus estalvis per anar-los a lliurar a la Generalitat. Però encaboriat pensant en el to de rosa que seria més asserenant per al funcionari que obri el sobre dels diners, no s’adona que el més dolent de tots és darrere seu a punt de caçar-lo tirant-li un sac a sobre. Quan el més dolent de tots obre el sac, ja té el vinagre, l’oli, el llorer i el disc de Sergio Dalma a punt. Al cap de tres dies, ensumar les restes de salsa que queden a la cuina encara el transporta a la bondat indescriptible d’un dels millors escabetxos de la seva vida.

Exclusiva pels pèls
Aprofitant que avui se sent especialment estupenda, la noia cellajunta prepara una nova acció de la campanya “on hi ha pèl hi ha alegria”. Arriscant valerosament la vida, s’ha disfressat de gelat de maduixa amb nata; el gelat preferit dels paletes. “Amb la meva acció reivindicativa vull que la gent, quan es trobi pèls reals a la llengua, reflexioni sobre els he hi té de figurats i perdi la por de pronunciar-se en contra de l’absurd odi social al pèl corporal femení i de la repressió patriarcal que comporta la mania depilatòria”, declara des de dins de la terrina. La reportera piheta, emocionada d’haver topat una exclusiva quan menys s’ho esperava, aguanta la cullereta amb les dents, i en pren nota per al número especial de tardor de la revista Pèl & Ploma, 2a època.

La professora més polida del món
La professora més polida del món es grata sota el monyo amb el dit petit i diu que mirarà d’explicar-ho millor, que de vegades Hegel costa. Mira al sostre, on té perpètuament suspès el paraigua, i ensenyant a la classe el puny tancat diu: “és, com si diguéssim, súper càlid [treu el polze], frígid [treu l’índex], espiralidós [treu el dit mitger]“. L’alumne brut de sutge i amant dels sistemes xiuxiueja, admirat, al company del costat: “osti, en un pedestal hauria d’estar aquesta dona”.

Què es diu?
“Dóna-m’ho, va dóna-m’ho”. Però la tia, satisfeta dels seus dots educatius, aixeca la mà fora de l’abast del nen. “Dóna-m’ho, dóna-m’ho, dóna-m’ho, dóna-m’ho, dóna-m’ho, dóna-m’ho, dóna-m’ho!”, fa el nen amb la cara cada vegada més vermella i emetent un xisclet cada vegada més agut. “Què es diu?” Demana, amb un timbre encara més dringadís que el del nebot. “Es diu, a casa meva, a la de les cosines i a la dels avis, que ets una pesada i una tirana i que aviat t’acomiadaran de l’escola per torturar nens”.

Que et dic que què es diu?
“Dóna-m’ho, va dóna-m’ho”. Però la tia, impassible davant les amenaces i la maldiença i absolutament convençuda de la seva eficàcia educativa, manté la mà aixecada fora de l’abast del nen. “Dóna-m’ho, dóna-m’ho, dóna-m’ho, dóna-m’ho, dóna-m’ho, dóna-m’ho, dóna-m’ho!”, continua fent ell amb una veu cada vegada més feble i un to de pell que es va esmorteint. “Què es diu?” Demana, triomfal, la tia. Però el nen ja no contesta, i la tia no sap on deixar el flascó d’insulina.

La tornada a la feina

El burro i el toro es troben a la fila de fitxar envoltats d’ovelles i algun llop escadusser. El burro dóna un copet a la panxa del toro i li comenta, jocós, que es nota que s’ha alimentat bé durant les vacances, li elogia el perfum i s’ofereix a deixar-lo passar davant. El toro li somriu, li contesta que de cap manera, que el burro ha arribat abans i, admirat, li diu que el veu més prim, més macot, i que les rastes que li estan sortint al coll l’afavoreixen tant i tant. Després de fitxar, passen el gran cartell amb el logo de Kukuxumusu que hi ha a consergeria. El toro accepta les disculpes del burro recordant-li que tots dos són grans professionals i comencen a treballar.

Fang, fortor i llàstima

Mentre els grans juguen a daus, el déuet babau va cap al bressol i ajuda a escapar-se’n el déuet torracollons, només per veure què passa. I el que passa és que el déuet torracollons xuta un terròs de fang merdós a la cara del déuet babau, que, aprensiu de mena, amb els narius ofesos per la fortor engega un esternut insuflador de vida al terròs de fang. I dissemina amb tanta punteria els grumolls llefiscosets que acaba poblant la, fins aleshores, pacífica i bellíssima terra. Els grans, que alertats per l’esternut tanmateix no han arribat a temps per evitar-ho, arquegen les celles, es donen copets a l’esquena i es juren no tornar a fer mai més cap partideta.

Pel·lis suggestives

A la noia cellajunta, que acaba de veure Zelig, hi ha alguna cosa que l’escamna. Es toca tímidament l’entrecella i se sobresalta, es mira al mirall i es torna a sobresaltar: tot i que conserva el seu cos delicat i peludet, té la cara de Woody Allen. En situacions límit com aquestes, però, sort de l’Albert, el seu cactus preferit, que sempre es deixa estimar, admirar i contemplar una bona estona a mode de consol.

Lo desfici de riure

El monjo budista rialler, avorrit de compartir essència amb el tot i amb el no-res, s’aguanta la respiració, empassa saliva i, satisfet, comprova que s’ha provocat el singlot que l’alliberarà del Nirvana. Efectivament, així que se sent emetre el primer hip!, un atac de riure irrefrenable el sacseja de dalt a baix i l’expulsa de la pau i l’equilibri còsmic suprems. Planant com una ploma de cacatua cloquejaire, la taca ataronjada del monjo budista rialler torna suaument a entrar per la finestra de l’estudi de ràdio i s’asseu, rient per sota el nas, a la seva butaca, just a temps per la broma del minut de meditació.

La solidaritat de la noia cellajunta amb Assange

La noia cellajunta troba que gràcies a Wikileaks sabem coses la mar d’interessants, com ara que hi ha espies que juguen a situar nacions oprimides en una escala d’intensitat independentista. Però el que realment l’ha feta solidaritzar-se de tot cor amb la causa del pobre Julian Assange és que ara que ell, en Culian Assang, i el seu portal, Güiquilís, tenen un advocat que els anomena així, sí que ho tenen pelut del tot.

De com es va resoldre el misteri de la funció dels mugrons masculins

El xicot de la noia cellajunta és un noi molt calorós. Per això la noia cellajunta, que per culpa de les múltiples campanyes antidepilatòries “on hi ha pèl hi ha alegria” sap què és passar calor, ha inventat un sistema de refrigeració de xicots acalorats. Consisteix a eliminar la samarreta del tors del subjecte, llepar-li els mugrons (tots dos, per evitar el desagradable fenomen de l’enveja asimètricomugronal) i bufar suaument la zona humitejada. “Però si és el mateix mecanisme de suar i sentir la fresqueta de l’evaporació”, li retreu la típica amiga-enemiga. “Sí, però en companyia i via mugró, que desconeix la suor i és molt millor”.

De com la noia cellajunta va destruir el camp de concentració secret de l’estació de Sants

La noia cellajunta fa 20 minuts que espera el tren a l’andana de l’estació de Sants (a 48 graus celsius). Els antics tollets als peus dels viatgers comencen a crear torrents que cauen en cascada a la via i els brams distorsionats de la megafonia ja han petat les ulleres de dotze persones que, amb els ulls sangonosos, proven de trucar una ambulància sense aconseguir-ho per culpa del soroll eixordador. Emprenyada, la noia cellajunta concentra al mig de front tota la suor que fa estona que li raja imparable. Gràcies al poder propulsor del pèl extraordinari de la seva entrecella, projecta un potentíssim canó líquid als altaveus, cosa que crea un curtcircuit que calcina i esbotza per sempre més el soterrani opressor. Només quan ha ajudat a sortir del riu que flueix plàcidament pel túnel l’última iaia agraïda, la noia cellajunta es permet un somriure de satisfacció.

De com la noia cellajunta va renunciar a la riquesa i la fama per principis

La noia cellajunta surt de la sala i clava una coça al cartell gegant de la pel·li que acaba de veure. No és pas el fet que hagin substituït el país que figurava al guió original el que li sap greu; de fet, ja es temia que un loby escocès o altre de Hollywood pressionaria perquè l’al·legat independentista canviés de protagonistes. Tampoc no és la perruca que li van jurar que a postproducció no li estarrufarien tant; de fet, això del pèl ja li agrada. No és ni tan sols que hagin retallat les escenes de sexe amb el jove MacGuffin, l’únic moment en què ningú no es reia d’ell perquè parla una llengua incomprensible. No, el que l’ha decebuda profundament és que, en un vergonyós incompliment de contracte, se l’hagin pixat d’aquesta manera i li hagin acabat retocant la seva preuadíssima entrecella. Per això, la noia cellajunta decideix que a partir d’ara només farà documentals a favor de la independència pilosa.

El gran amor de Mohamed Jordi

A Mohamed Jordi li està costant molt superar l’amor no correspost de Núria de Gispert. Per això, mentre es consola ballant sol la Jenifer d’Els catarres al magatzem del Queviures, no s’adona que la bellíssima Dao-ming Mont-se acaba d’entrar a la botiga. Ni tampoc sent que crida “Hola, que hi ha algú? Mohamed Jordi, guapo, et vinc a comprar cinc-centes estelades més, que al tot a 1 euro ja les hem venut totes. Apa, ja tornaré a passar, cuida’t maco”.

Mohamed Jordi Premi Nacional de Cultura

Mohamed Jordi, es caragola nerviosament un cordó de la xilaba, sent el seu nom i, quan s’aixeca, nota que les cames li fan figa. Però un cop dalt de la tarima, declama amb més fervor que mai la variant més reivindicativa del seu discurs “se’ns pixen a la boca”. No pot pas defraudar el poble que tant aprecia la seva excel·lència oratòria i la seva capacitat visionària. La cinquena vegada que un esclat d’aplaudiments l’interromp, mira cap a l’esquerra i, entre bambolines, veu un senyor amb llacet que li somriu i Juan Marsé, amb l’estatueta del premi a la mà, que li pica l’ullet. Mohamed Jordi li torna la picada d’ullet i pensa que és una llàstima que, ara que s’ha reduït el nombre de premis i s’han esvaït les categories, quedi més dissimulat qui guanya el de literatura i qui el de circ.

Retrocés

Diu que un bon dia el bon rei, preocupat per la dissort del seu poble empobrit i afamat, va decidir sortir a caçar feres per alimentar-lo. I va decidir anar-hi amb helicòpter per caçar-ne moltes i alimentar-lo molt perquè el seu amor pels seus súbdits era molt gran. Però vet aquí que quan estava a punt d’abatre tres carnosos elefants d’un sol tret, el maluc del bon rei, ja una mica ressentit després dels vint-i-cinc nyus, dels trenta-quatre lleons i dels cinquanta-i-cinc estruços morts, va cedir a l’impuls del retrocés del rifle i es féu pura xixina. I així fou com al regne del bon rei es va reinstaurar l’ancestral pràctica del canibalisme honorífic, segons la qual l’últim i més gran servei a la pàtria que pot fer un rei inútil és oferir-li la seva cuixa al forn amb un bon rajolinet de xerès.

Més polidet que a la Robespierre

Diu que un bon dia el bon rei, mentre contemplava satisfet com la reina treia llustre a la corona, se li va acostar per darrera –carinyós com era– per fer-li una mossegadeta al coll. La reina, espantadissa com tota bona femella i tota bona reina, es va apartar amb tanta agilitat que al bon rei li va quedar el cap atrapat entre les pues de la corona. I així fou com el saló de caça de palau va ser coronat amb el trofeu més excels de la col·lecció (i al que la reina treia llustre amb més amor).

Dr. Carbonell, I presume
Després de dècades d’excavació, els alienígenes microscòpics han aconseguit penetrar dins el cervell de l’espècimen. Àvids de coneixement, recullen totes les mostres de teixit necessàries i, zim, zam, zum, zam, s’obren les portelles interiors de la nau, hi entren satisfets i emprenen el vol cap a casa. L’arqueòleg de barba blanca i celles severes es palpa el cap desconcertat i, en trobar-se’l despullat, emet un crit d’angoixa ancestral.

Sí, diguim?
El locutor esportiu agafa el telèfon i, amb la seva veu nasal i 500.000 decibels més elevada que la veu humana normal, respon, cada vegada més de pressa i més fort. Que la senyora de la casa ara que a la seva ex finalment li van treure els taps de cera de l’orella i s’ha quedat sol és ell i que de quina oferta es tracta i que molt interessant però que per l’accent li sembla que el seu interlocutor és sudamericà i que què en pensa de l’última expulsió de Ricardo Alberto a la final contra l’Uruguai i que… Però a l’altre costat de la línia un regalim de massa cerebral degota del petit micròfon inalàmbric que fins fa poc portava el fins ara incombustible telefonista de Jazztel, a qui acaba d’explotar el cap.

Lluita de calces
La massa proletària, a l’aguait darrere el xamfrà de Rosselló amb Muntaner, té a punt la xarxa feta de calces de cotó nuades entre si. El petit burgès, atemorit, amb unes úniques calces de seda ben aferrades per si de cas, respira fondo abans de trencar a la dreta. El combat és desigual i, aviat, la massa proletària, amb un moviment dialècticoenvolvent, captura la seva presa i, contenta, ho celebra. Perquè un petit burgès alimenta com un bistec.

De despertar, res
A l’asil secret d’esportistes d’elit, el neuròleg amable i barbut fa anys que tira pilotetes als excampions olímpics que el sobresforç ha tornat catatònics abans de fer els 30. Sap que és un mètode infal·lible i que, tard o d’hora es revifaran. Però cap dels excampions gosa entomar la piloteta i fer el gest que portaria el neuròleg a la fama mundial. Per això fan veure que encara dormen i es deixen rebotar una piloteta sobre el cap una vegada i una altra.

La gallina puritana i el gall tremperamental

Com cada dia, la gallina puritana, mentre anava picant gra al pati, remugava contra les envestides amoroses del gall tremperamental: “això és un caldo de cultiu pel pitjor putiferi”. El gall, fart de sentir-la, va cridar: “Brou!”. I la gallina puritana, que sordejava una mica, va pondre un ou. I el gall tremperamental va dir: “així m’agrada, al gra, al gra”.

Els superiors que són massa

El director Buitoni era el millor que he tingut mai; era de molt bona pasta. Tant, que el dia que va ensopegar i va caure de cap dins la màquina de destrucció de documents, a l’oficina vam fer els spaghetti a la bolonyesa de la nostra vida. Amb la sort que ens hi va voler acompanyar el subdirector Bellsolà, que era un tros de pa.

Semifinal

A l’asil secret d’esportistes d’elit, l’excorredor més veloç del món repenja el pes del seu cos extremament boterut a la vora del llit d’un altre ex corredor més veloç del món. Sospira i espera que el que jeu mori per ser una mica menys ex i una mica més corredor més veloç del món. Repenjat al marc de la porta, un altre ex corredor més veloç del món els assenyala amb la crossa, riu i s’eixuga la baba que li cau barbeta avall.

Esperit olímpic

A l’asil secret d’esportistes d’elit, l’ex sèxtuple campió olímpic de llançament de disc es grata el mentó amb l’únic dit que encara pot moure. Assegut a la cadira de rodes al costat de la monstruosa pila de carn atrofiada, ulcerada i tumefacta que formen els seus companys d’asil ex campions olímpics, mira la tele. “Però encara tenen la vergonya de celebrar la merda aquesta dels Jocs?” “Calla, derrotista”, xiuxiueja l’ex sèptuple campiona mundial de gimnàstica rítmica, amb un crec del collarí metàl·lic acompanyat d’una ganyota de dolor, “com es nota que enguany el teu país de desgraciats no guanya cap medalla!”.

Un cop d’efecte

El professor de filosofia frustrat es va acostar a la cruïlla entre el carrer de M i el carrer de D aguantant-se el barret que la tramuntana semblava que es volgués endur. Quan el senyal d’Stop es va haver desprès i li va haver esberlat el cap, els llavis ensangonats del professor van dibuixar, amorrats a l’asfalt, un somriure –el primer des de feia molts anys; i l’últim–. “Ah”, va pensar, “encara té cops amagats, la semiòtica.”

…in the name of love.

El sentit de la vida

Un cop va haver aconseguit sortir del coll alt del jersei de la seva última víctima, el mosquit tigre, angoixat i perplex després de l’aventura espeleològica, va preguntar al musclo zebra quin era el sentit de tot plegat, què significava aquella existència plena de riscos absurds? Per quins set sous havien estat creats? El musclo zebra, fermament aferrat al seu pragmatisme de pedra picada, va respondre: “per ratllar, amic meu, per ratllar tot bitxo vivent fins a la fi dels seus dies”. El mosquit tigre, del tot reconciliat amb l’univers, es va dirigir, afamat, cap a la parpella del pescador badoc més proper.

La gran performance de la gran ciutat

La rata repugnant coberta de merda es passejava satisfeta pels túnels plens de femta fluctuant, remenant el cul davant les seves congèneres que, cautament, corrien pels racons. Quan la primera va picar, a la seva pregunta “es pot saber d’on véns, així d’emmerdada?”, la rata repugnant coberta de merda va estar molt contenta de poder respondre: “d’Abraçal’ona, és clar”.

Situació privilegiada

L’home pelut es va entaforar la fona als calçotets de pells, es va afanyar corrent cap a la gran roca de l’esquerra, va derrapar, i el mamut li va passar per sobre.
L’home encorbatat es va ficar el mòbil a la butxa de l’americana, va treptjar la primera ratlla blanca del pas de vianants, i el 4×4 el va atropellar.
Sant Jordi va tirar la llança a terra, va fer l’ullet a la princesa, i l’enorme drac agonitzant va entomar a la boca sanguinolenta un gargall de menyspreu de l’heroi.

De possibles

“Jo, és que vinc d’una família de possibles”, vaig dir abaixant els ulls, quan ella em va haver elogiat el cotxe, el pis i la capacitat d’estalvi, fent com fèiem de becaris eufemístics, sense beca, ni propina ni un “gràcies, xato”.
“Jo, d’una d’impossibles”, em va contestar, apartant-se el serrell perquè li veiés el melic perfecte que lluïa al mig del front.

És quan m’obro que hi veig clar

“Vol dir que traient-se les calces anirà gaire millor?”, va preguntar l’oculista a la pacient. “Ai, i tant. És quan m’obro que hi veig clar”.

Diagnòstic

–Això no és res seriós –va dir el metge, amb cara de vinagre.
I l’hipocondríac escèptic es va morir de riure.

Triangle amorós

–Tomeu, Tomeu, Tomeu… –sé que sospirava l’ameba Glòria, cada vegada que veia passar el malparit del mariner. No és fàcil ser correspost per un protozou.

Aquests no són tan micro però, d’idiotes, no els en falta ni un pèl:

Amor d’estiu
Trumlairar de debò
La Miriam i el gnom Tokis
La meravellosa herència pitagòrica (amb propina)
La gran injustícia dels premis de les festes de Gràcia

One comment

  1. Són divertits, enginyosos, no són llaaaaargs. Vaja, aperitius saborosos per a esperits gens xacrosos!!!!!

Comenteu, comenteu que el món s'acaba

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s